Els búnquers del Carmel, un mirador ubicat sobre la història recent de Barcelona

Bateries_Carmel_Barcelona

En els darrers anys, la bateria antiaèria del Turó de la Rovira s’ha convertit en una de les principals atraccions de la ciutat de Barcelona, potser més per als locals que no pas per als turistes -potser encara no surt a la Lonely Planet. La visita permet gaudir d’unes panoràmiques espectaculars sobre la ciutat, pràcticament de 360º, amb una perspectiva única sobre el barri del Carmel.

Bateries_Carmel_Barcelona

Vistes de Barcelona des de les bateries del Turó de la Rovira

Aquesta visió privilegiada converteix el mirador en un dels millors de Barcelona i és el motiu pel qual l’emplaçament va ser escollit, quan esclatà la guerra civil, per ubicar-hi una bateria de canons antiaeris per defensar dels bombarders (sense gaire èxit, cal dir) l’entrada nord de la ciutat. Com en totes les bateries antiaèries, els canons s’emplaçaven en búnquers, on també hi havia les sales de comandament i les dependències dels artillers.

Bunker_Carmel_Barcelona

Búnquer de les bateries antiaèries abans de la remodelació del 2010

Un cop acabada la guerra, les instal·lacions van ser desmantellades i a continuació ocupades per persones que les van convertir en el seu habitatge. A les barraques del búnquer i dels seus voltants van arribar a viure-hi 3.000 persones, i formaven part del barraquisme que a partir dels anys quaranta va aparèixer al Carmel. Els seus habitants provenien principalment d’Andalusia, com és el cas de Manolo Reyes, el Pijoaparte de la novel·la “Últimas tardes con Teresa”, de Juan Marsé. A les barraques del Carmel també hi va viure la Cecília C, la protagonista d’”El carrer de les Camèlies”, de Mercè Rodoreda. Les dues novel·les van aparèixer el 1966, dos anys després que Paco Candel publiqués el seu assaig sobre “Els altres catalans”, en una època en què la ciutat, superant la duresa de la postguerra, començava a preocupar-se per aquesta problemàtica.

El documental “Barraques. La ciutat oblidada” (2009), d’Alonso Carnicer i Sara Grimal, emès al programa “Sense Ficció”, de TV3, fa un retrat excel·lent d’aquests anys de barraquisme que va viure Barcelona en barris com el Carmel, el Camp de la Bota, el Somorrostro i Montjuïc.

Documental “Barraques. La ciutat oblidada”.

El barraquisme havia començat a Barcelona als anys 20, a partir de l’arribada d’immigrants de la resta de l’Estat per participar en el creixement industrial i urbanístic de la ciutat. Barracòpolis és el nom amb què es batejaren aquests assentaments. Les primeres mesures potents per encarar el fenomen es van dissenyar durant la República, però l’esclat de la guerra civil n’evità la implementació. Barracòpolis es va estendre per bona part de la perifèria de Barcelona durant els anys 40 i 50, fins que a partir dels anys seixanta la ciutat prengué consciència de la problemàtica.

No obstant això, les barraques del Carmel no van acabar de desaparèixer fins l’any 1990. El procés de dignificació dels barris amb barraques havia estat impulsat per les lluites veïnals i recollit per les administracions públiques. L’embranzida final, però, va ser la celebració imminent dels Jocs Olímpics i la necessitat de construir i presentar internacionalment una Barcelona de disseny i higienitzada. Des dels antics búnquers de la Rovira es pot apreciar el resultat agredolç d’aquest èxit sense precedents.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s