Llegir o no llegir

nens_lectura_llibres

Recentment s’ha publicat que l’ajuntament de la ciutat de Grenoble (França) ha instal·lat als seus carrers uns dispensadors de literatura amb l’objectiu de fomentar la lectura entre els seus habitants. La idea és que els grenoblesos aprofitin els petits moments d’espera en llocs públics per llegir en comptes de consultar i utilitzar el mòbil. Les màquines expenedores ofereixen dues opcions: relats de 3 o de 5 minuts (podeu llegir l’article aquí).

Aquesta notícia m’ha fet pensar en l’article de Leah Price “You are what you read”, que explica com al llarg de la història l’hàbit de la lectura no ha estat pas tan ben vist com ara -i molt menys fomentat i alimentat des de les administracions públiques- i que aborda també el mític debat sobre si es llegeix massa poc i sobre si la lectura acabarà desapareixent. Price apunta que, durant el s.XIX, metges i experts consideraven que “reading was a sign of laziness” i que llegir al llit provocava els següents efectes devastadors: “to injure your eyes, your brain, your nervous system, your intellect”. De fet, només cal recordar que un dels grans (anti)herois de la literatura, El Quixot, embogeix, precisament, per culpa de la lectura de novel·les de cavalleria.  

nens_lectura_llibresBuscant un exemple força més recent, us puc dir que la meva veïna Maria, que ara té 90 anys, sempre explica que la seva mare, la Casimira, era una gran aficionada a la lectura de novel·les romàntiques, però als anys 30 del segle passat llegir era considerat més aviat una activitat d’ociosos. I com que la mare de la Casimira no li’n podia permetre, d’ociositats, l’amonestava cada vegada que la veia amb un llibre a les mans. Aleshores la Casimira es va començar a tancar al lavabo per poder llegir furtivament les seves novel·les romàntiques, encara que tota la família ja sabia prou bé què feia quan trigava massa a sortir de la comuna. A vegades penso que aquesta inclinació tan estesa a llegir al lavabo -que personalment no comparteixo- potser és algun tipus de reminiscència que ens ha quedat d’una època en què la gent havia de llegir d’amagat.

Quim Monzó també ha explicat en més d’una ocasió que a casa seva llegir narrativa era considerat una pèrdua de temps i que, quan la seva mare l’enxampava amb un llibre de ficció a les mans, li deia que de tant llegir novel·les acabaria idiota.

És curiós com aquesta percepció ha canviat ràpidament en les últimes dècades i avui Ministeris i Departaments de Cultura promouen el foment de la lectura ja sigui a través de les escoles, de les biblioteques, dels centres cívics o a través de campanyes de publicitat directa. Leah Price explica en el seu article que la gent llegeix per molts motius, des dels més sublims (salvar les seves ànimes) fins als més ridículs (evitar la mirada directa amb altres viatgers del metro), i que la lectura entesa com a experiència literària mai no ha estat més que un ús de la lectura entre molts d’altres.

La Generalitat de Catalunya va fer fa quatre o cinc anys enrere aquesta campanya de foment de la lectura.

En aquest anunci s’hi veuen un seguit d’imatges quotidianes com un cartell indicador en una carretera, un anunci de venta de pisos penjat d’un balcó o l’etiqueta d’un xarop. El que es llegeix en cadascuna d’aquestes imatges són paraules que acaben component una frase completa: “Cada dia, sense voler, llegeixes l’equivalent a 4 pàgines. Imagina’t, si vols, quantes coses genials pots arribar a llegir”. I després ve l’eslògan: “Llegir ens fa més lliures”.

Se suposa que aquesta promesa de llibertat ens la dóna la literatura, però en realitat, el que veiem a l’anunci no és literatura, ni tan sols llibres. Són paraules en cartells indicadors i prospectes farmacèutics, que ve a ser el que Price evidencia en el seu article: no importen les enquestes sobre percentatges de lectors, perquè llegir, el que és pròpiament llegir, no corre el risc de desaparèixer. Llegim contínuament: llegim el correu electrònic, llegim la comanda -potser de llibres- que hem comprat a través d’una pàgina web, llegim whatsapps i llegim les parades de metro que ens falten per arribar a la nostra estació.

Fahrenheit_Ray_BradburyUna altra qüestió és la literatura. L’ús literari de la lectura, per dir-ho d’alguna manera, corre el risc de desaparèixer? Leah Price fa referència al món sense llibres de “Fahrenheit 451”. El títol ve de la temperatura a la qual crema el paper, ja que a l’obra de Bradbury els llibres són perseguits, cremats i condemnats a desaparèixer. No obstant això, un grup de resistents memoritza llibres per poder transmetre la cultura oralment fins que arribin temps millors. Els e-books, que s’han anat introduint lentament i amb algunes reticències per part d’alguns lectors, possiblement poden acabar creant un món sense llibres -en paper- d’una manera menys expeditiva i traumàtica que la que descriu Ray Bradbury. Si això pot passar d’aquí pocs o molts anys -o si ja està passant- no em veig capaç de predir-ho, però està clar que el suport, el continent de la literatura tal com l’entenem avui, probablement canviarà o, fins i tot, desapareixerà. Com en l’obra de Bradbury, però, la literatura (les històries, vull dir) segurament ni canviaran ni desapareixeran mai, perquè ja existien abans que s’inventés l’escriptura, la lectura o els llibres. Les pintures rupestres no són el resultat de les ínfules artístiques d’algun home del Paleolític aficionat al dibuix, sinó més aviat l’expressió de la necessitat de comunicar-se i d’explicar històries.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s