Els rostres de la guerra

La_guerra_no_tiene_rostro_de_mujer

S’ha escrit molt sobre la Segona Guerra Mundial i se n’han fet moltíssimes pel·lícules que han retratat les misèries i les victòries del bàndol dels aliats, sobretot anglesos i americans. Habitualment, les dones hi apareixen poc i, quan ho fan, sol ser en el paper d’infermeres que treballen en hospitals de campanya. Van amb un uniforme de camisa i faldilla i, a sobre, un davantal blanc –a vegades sospitosament impol·lut. Sovint, duen el cabell llarg recollit en un monyo a sota d’una còfia coquetona. Tenen cura dels soldats ferits al front segons les indicacions que els donen metges i cirurgians, tots homes. Però a “La guerra no tiene rostro de mujer”, Svetlana Alexiévich (1948, periodista i escriptora bielorussa) ens presenta la imatge d’un front rus amb infermeres amb el cap rapat, uniforme i botes militars (sovint tres números més grans, perquè havien estat fabricades per a talles d’home), tècniques sanitàries que s’arrosseguen pel fang per estabilitzar els ferits en ple combat i treure’ls fora del foc creuat, cirurgianes, franctiradores, tanquistes, sapadores, aviadores, bugaderes, partisanes i operadores de transmissions.

Totes elles formen part del milió de dones que van combatre al front rus durant la Segona Guerra Mundial. Alexiévich n’entrevista a centenars i els dóna veu en un llibre coral que acaba explicant la història d’una guerra que s’allunya molt del relat oficial rus. Alexiévich diu en més d’una ocasió que busca “la Història a través de les veus de testimonis humils i participants senzills, anònims (…) M’interessa no només la realitat que ens rodeja, sinó també la que es troba en el nostre interior. El que més m’interessa no és el succés en sí mateix, sinó el succés dels sentiments. Diguem-ne, l’ànima dels successos”. I per arribar a l’ànima dels successos, s’adona que els relats que li ofereixen les dones li proporcionen un camí directe: “la guerra femenina és més terrible que la masculina. Els homes s’oculten darrere de la Història, darrere dels fets; la guerra els sedueix per mitjà de l’acció, de l’enfrontament de les idees, dels interessos… mentre que les dones estan a expenses dels sentiments”. És per això que la guerra que trobareu en aquest llibre no és la d’estratègies militars, la de victòries heroiques ni la de derrotes dignes. La guerra de les dones que entrevista Alexiévich fa olor de sang i de gangrena; és una guerra de fang, de sacrificis, d’extremitats congelades, de tortures, de camps de concentració, de fred, d’amputacions, de penellons, de gana, de violacions, de brutícia, de foc, de runa, de carn socarrimada i també d’amor, de promeses, de parts i de fotografies arrugades.

Franctiradores soviètiques durant la Segona Guerra Mundial

Franctiradores soviètiques durant la Segona Guerra Mundial

Els relats de totes les històries particulars van conformant una Història diferent que durant anys havia estat silenciada o tergiversada. I el descobriment més cruel d’aquesta altra Històrira que s’escriu en femení és que, per a les dones russes que van lluitar al front, un cop acabada la guerra en va començar una altra de pitjor. Després de l’alegria immensa del dia de la Victòria, va venir la vida normal, la de cada dia. “Abans tenia por a la mort, ara temia la vida”, diu una de les testimonis, i motius per aquest temor no li’n faltaven. Ben aviat van descobrir que lluny del front un home sense cames era un heroi de guerra, però una dona sense cames només era una esguerrada. Moltes havien marxat a la guerra amb setze o disset anys i algunes somiaven a reprendre els estudis, d’altres a trobar una feina, gairebé totes pensaven en casar-se. Però acabada la guerra, tothom desitjava oblidar-se d’aquells quatre anys d’infern i quin home es voldria casar amb una dona que fes olor de sang i de sofriment? Moltes excombatents amb ferides internes van amagar les seves condecoracions i van estripar la documentació que els donava dret a una pensió, però tot i així, moltes d’elles no es van casar mai i tampoc no van poder cobrar la pensió que les hauria salvat de la vida de misèria que van viure després.

Sapadora desactivant una mina

Sapadora desactivant una mina

De cara a la resta de les dones, tan bon punt es van treure l’uniforme militar van deixar de ser les infermeres, franctiradores o sapadores que potser havien salvat la vida del seu marit o del seu fill per passar a ser les putes del front. La sargent Ekaterina Nickítichna Sánnikova explica com les seves veïnes li feien la vida impossible quan va tornar de la guerra. D’altres recorden com la població les va rebre amb insults i escarnis, i moltes de les que s’havien casat al front van viure el rebuig de les seves famílies polítiques que no entenien com el seu fill, heroi de guerra, s’havia casat amb una fulana del front. No hi ha gaires testimonis que s’atreveixin a parlar obertament del menyspreu que van viure al tornar de la guerra; parlen de les seves experiències durant els combats, però de la vida de després no totes en volen parlar. Les que ho fan, algunes d’una manera més oberta que d’altres, sovint acaben el seu relat amb una petició per a Alexiévich: “si us plau, no posis el meu cognom”. La vergonya, la por i l’ofensa encara són ben vives.

El 1978 Alexiévich va començar a gravar les primeres testimonis pel llibre que acabaria el 1985. Així es començaria a difondre la historia de totes aquelles dones que van anar a la guerra per defensar el seu país de l’amenaça nazi i que a canvi van rebre ignorància, ràbia, greuges i menyspreu. Disset anys després de la primera publicació, Alexiévich revisarà el llibre i hi inclourà parts que havien estat censurades en el seu moment o que ella mateixa havia decidit no incloure. Rebrà el Premi Nobel de Literatura el 2015 i això contribuirà decisivament a donar a conèixer la seva obra al món. Però com diu una de les testimonis del llibre: “Per explicar la nostra Història fan falta centenars de persones com vostè”.

La guerra no tiene rostro de mujer. Autora: Svetlana Alexiévich. Editorial: Penguin Random House, 2015. Traducció al castellà: Yulia Dobrovolskaia i Zahara García González. Pàgines: 365.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s